Ens llevem encarcarats. La pensió era tant econòmica com incòmode. El llit feia més corba que una hamaca, cosa que pensava era impossible, com impossible creia que un coixí fos dur i bonyegut. Però eren així, i així ens ha quedat el cos.
Hem sortit de la pensió quan just clarejava i ens hem aturat al primer bar per fer-hi un café amb llet i un croissant.
Hem pujat al cotxe acomiadant Santiago i enfilant l'autopista en direcció al sol, però Galicia, fidel a si mateixa, ens ha regalat una boira persistent que ens l'ha amagat durant 200 km, fins arribar a la regió castellana de El Bierzo.
Ens separaven 1080 km de casa, i l'única decisió que havíem de prendre era si hi anàvem de cop o ens aturàvem a fer turisme aplaçant el retorn per l'endemà.
La decisió ha estat fàcil i unànime: tocava dormir a casa envoltats de la família.
Hem complert les dues fites proposades, anar a Santiago i a Fisterra. De ben cert que no ho hem complert pedalant com volíem, però com ja he repetit, el Camí, i per extensió la Vida, no és mai com volem si no com és.
De moment, ens emportem la màgica sorpresa que ha estat Fisterra i el preciós trajecte de tornada a Santiago, i sobretot, sobretot, el haver-ho intentat carregats d'il.lusió, tanta il.lusió que segurament portava adherida una dosi de ingenuïtat massa gran.
Rendir-se hagués estat desistir i tornar a casa. Revelar-se ha estat canviar el com i arribar on ens havíem proposat encara que fos d'una manera diferent.
El meu pare hi va arribar pedalant 800 km fa 11 anys, i ara ha pogut compartir-ho amb mi sobre el terreny.
Pel que fa a mi, temps hi haurà per tornar-ho a intentar.
O algú de vosaltres es pensa que no ho tornaré a intentar?
Els de #finsafisterra us animen a intentar fer els vostres propis Camins!
Salut i bon Camí per a tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada