dimecres, 21 de setembre del 2011

Etapa 4 (i última): Santiago - L'Espelt

Ens llevem encarcarats. La pensió era tant econòmica com incòmode. El llit feia més corba que una hamaca, cosa que pensava era impossible, com impossible creia que un coixí fos dur i bonyegut. Però eren així, i així ens ha quedat el cos.
Hem sortit de la pensió quan just clarejava i ens hem aturat al primer bar per fer-hi un café amb llet i un croissant.
Hem pujat al cotxe acomiadant Santiago i enfilant l'autopista en direcció al sol, però Galicia, fidel a si mateixa, ens ha regalat una boira persistent que ens l'ha amagat durant 200 km, fins arribar a la regió castellana de El Bierzo.
Ens separaven 1080 km de casa, i l'única decisió que havíem de prendre era si hi anàvem de cop o ens aturàvem a fer turisme aplaçant el retorn per l'endemà.
La decisió ha estat fàcil i unànime: tocava dormir a casa envoltats de la família.
Hem complert les dues fites proposades, anar a Santiago i a Fisterra. De ben cert que no ho hem complert pedalant com volíem, però com ja he repetit, el Camí, i per extensió la Vida, no és mai com volem si no com és.
De moment, ens emportem la màgica sorpresa que ha estat Fisterra i el preciós trajecte de tornada a Santiago, i sobretot, sobretot, el haver-ho intentat carregats d'il.lusió, tanta il.lusió que segurament portava adherida una dosi de ingenuïtat massa gran.
Rendir-se hagués estat desistir i tornar a casa. Revelar-se ha estat canviar el com i arribar on ens havíem proposat encara que fos d'una manera diferent.

El meu pare hi va arribar pedalant 800 km fa 11 anys, i ara ha pogut compartir-ho amb mi sobre el terreny.
Pel que fa a mi, temps hi haurà per tornar-ho a intentar.
O algú de vosaltres es pensa que no ho tornaré a intentar?


Els de #finsafisterra us animen a intentar fer els vostres propis Camins!


Salut i bon Camí per a tots!

dilluns, 19 de setembre del 2011

Etapa 3: Fisterra - Santiago

Veure com comença el dia a Fisterra, és tan o més bonic que veure com s'acaba.
Aquest final del mon té una lluminositat i una amplitud que traspuen la sensació de ser en un lloc únic, màgic.
El dia és net, i clar, i tranquil. Tant net, clar i tranquil que se'ns encomana sense voler-ho.
Dutxa, esmorzar, recollir i agafar el cotxe per retrocedir sense saber fins a on.
Per la finestre del cotxe mirem embadalits l'espectacle de veure com l'home pot conviure amb la natura en harmonia. Abans de recórrer el primer kilòmetre giro cap a la dreta sense pensar-ho per buscar el mar. Aturem el cotxe a la vora d'un camí enpedrat que ressegueix tota la immensa platja de la badia.
La sorra és fina i blanquinosa. Centenars de gavines volen arran de mar o caminen per la platja. Ens traiem sabates i mitjons i caminem per la platja. La sorra, càlida i suau, ens acull.
Els peus toquen l'aigua freda de l'Atlàntic i caminem amunt i avall fent allò que tant ens és propi als catalans, badant. O meditant sense cap pretensió que diríem en llengües que no tenen paraules tant maques com badar.
Gran moment que compartim plegats.
Tornem al cotxe i parlem.
El físic no acompanya i demana més dies de descans que avui. El cos és el cos, i anar-hi en contra no porta enlloc de bo.
Per tant, decidim fer el darrer objectiu d'aquest viatge, també sense pujar a la bicicleta. Altre cop serà!
Anem a Santiago amb la calma del turista.
Gaudim de la ciutat i gaudim de l'alegria dels que hi arriben havent fet el Camí. El destí no ha volgut que aquesta vegada hi arribéssim així nosaltres. Tant se val, el Camí ens ha volgut ensenyar que la vida a vegades no es com havíem imaginat si no com toca, i saber entendre-ho i gaudir-ho, a més d'una lliçó, també és bonic.
La tarda passa lentament i pausada.
El Camí Fins a Fisterra s'ha acabat per nosaltres. Jo l'he gaudit i espero que el meu pare també, tot i que la recança de no haver-hi arribat pedalant, ara no li deixi gaudir-ho plenament.
El darrer regal que el Camí ens ha fet ha estat el temps.
Ens ha regalat temps, i això ens permet fer una tornada altre cop no programada, i ens ha deixat temps per una sorpresa.

Ara a dormir, aquí en la ciutat de l'Apostol Jaume (Santiago), aixecada en mig del camp dels estels (Compostela).

Demà més.

Salut!

Etapa 2: Villafranca - ... Fisterra!

Ens llevem a dos quarts de vuit, segons el previst, però no sortim fins a les nou!
Massa temps endreçant les motxilles i massa temps per posar-les a la bici. Falta pràctica encara!
Fa fresca, però anem bé.
A partir del kilòmetres 13 comencem a pujar. A estones, tenim vent en contra.
El paisatge fa goig, frondós, verd i amb vaques escampades per arreu, indiferents al nostre pas silenciós.
Les rampes es succeeixen, cada cop més violentament, i el paisatge perd la frondositat, però no pas el verd.
La carretera puja i puja. Les rampes són llargues i dretes. Són dures, molt dures, però les cames em responen. El ritme és constant però avui em sento millor que mai, tot el contrari que el meu pare, que pateix un d'aquells dies que el cos no segueix la voluntat del cap. Malgrat tot, com a gran ciclista, es posa a roda i puja. Cada metre que guanyem a la muntanya, el temps empitjora. A 4 km del Pedrafita (1.100 m) el temps ja és de gossos. Fa fred, molt fred, i comença a pluvisquejar. La boira, ens espera a pocs metres, i ens hi endinsem.
Tinc fred a les cames, però més fred a la cara, els braços i al cos.
Malgrat tot, seguim pujant aquest coll que no concedeix cap descans.
Finalment el coronem i ens aturem.
Estem glaçats. Remanem per les motxilles en va, anem amb roba d'estiu i no trobem res que aturi el fred. Estem a 7 graus i plou. Els mallots són molls i sols portem capelines impossibles de posar si hem de pedalar.
Decidim seguir pujant fins el O'Cebreiro (1.330 mt) amb l'esperança de que el temps millori.
Però no millora, empitjora.
Aconseguim coronar el cim, morts de fred, amb l'esperança de començar el llarg descens i trobar bon temps.
Comença una perillosa baixada, amb el ferm molt relliscós per l'aigua, però al passar de 20 km/h el fred s'intensifica (6/7 graus) fins fer-se insuportable.
Les motxilles pesen molt i fan del descens una bogeria.
Ara ja plou intensament i ens aturem a un minúscul poblet anomenat Hospital de (no ho recordo...)
És en aquesta aturada que ho veig clar.
Vam dir a la família que no arriscaríem, i seguir ara l'etapa, ho és.
Prenc la decisió que el meu pare no prendrà. Aquesta decisió em toca a mi. I la prenc.
Prou.
No té sentit fer el descens, i aquí no ens podem quedar. Per tant, truco a un taxi per a que ens reculli i ens torni a Ponferrada, on tenim el cotxe. El tenim suficientment a prop per fer-nos enrere, refer les rutes, i fer el Camí, ni que sigui d'una manera diferent a la planejada.
A les 16 hores som el cotxe.
Al meu pare avui no li acompanyava el físic, però s'ha forçat massa i demà tocarà repòs.
El pla fina a Fisterra era molt apretat i aquest contratemps fa impossible arribar-hi.
Aleshores se'm acut una alternativa per aconseguir almenys arribar a Santiago i anar també a Fisterra, i poder veure la posta de sol.
Agafem el cotxe i fem els 350 km que ens hi separen. Farem nit allà, i dilluns descansarem de bicicleta i anirem en cotxe per poder fer els darrers 100 km de Camí fins a Santiago entre dimarts i dimecres.
No és el que volíem d'inici, però és una alternativa prou vàlida, donades les circumstàncies.
En menys de 3 hores arribem a Fisterra, encara amb el fred al cos, però força més refets.
El paisatge que ens hi porta és espectacular i l'arribada, ens deixa amb poques paraules per impressionant. La terra, arrugada i rocosa, arriba amb tota la seva bellesa per enfonsar-se en un oceà immens. Realment, com es va pensar durant milers d'anys, això sembla el fina de la terra, realment això és el Finisterre.
Gaudim durant més d'una hora de l'escenari, mentre el sol, a la velocitat en que es mou un globus, va descendint a la recerca d'allà on tot s'acaba, d'aquell horitzó que marca l-immensitat del mar.
Fem fotos i gaudim del màgic moment.
Els camins són un mestratge, i avui, a nosaltres, ens ha regalat unes lliçons.
La primera és que no es pot subestimar res, ni el clima.
Que a vegades, cal tenir un punt de lucidesa, i que a vegades cal renunciar, cal fer un pas enrere per aconseguir uns objectius.
La darrera és que res és fàcil i sempre s'ha d'estar preparat per a tot.

Res s'ha acabat, sols ha canviat la manera d'aconseguir el que volíem.

Demà tornarem a cercar el punt de partida per tornar a provar d'arribar a l'objectiu.
La jornada ha estat complerta. Hem aconseguit pujar als dos cims de l'etapa reina, i no em aconseguit el que a l'inici semblava senzill, baixar.
En canvi, ha succeït el que mai haguéssim dit que passaria el mateix dia: hem gaudit de la màgica i mística posta de sol al final del mon.
És el Camí, és la vida, és el nostre aprenentatge.
Demà, més.

Salut!

dissabte, 17 de setembre del 2011

Etapa 1: cotxe i prèvia

El dia ha començat molt d'hora. Molt. La melodia de l'alarma, estranya perquè encara no l'he personalitzat, m'ha tret del llit a un quart de sis.
A les 06:06 entràvem a la carretera per a fer els 840 km que ens separen de l'inici de l'aventura Fins a Fisterra, a Ponferrada.
La previsió és arribar-hi a quarts de quatre, per a poder fer l'etapa prèvia de 22 km fins a Villafranca del Bierzo, sortint a quarts de sis i arribant en tots els casos abans de les set.
També teníem previst aturar-nos a dinar a León, però res d''això ha passat.
Els kilòmetres han anat caient ràpida i còmodament, de tal manera que hem avançat tots els horaris i passos previstos, i quan era l'hora de dinar (les 13:30) ja érem, aparcats, a la vora de l'Estació de Trens de Ponferrada, fi del trajecte en cotxe.
Dinar, descarregar bicicletes, muntar les bosses, equilibrant pesos (collons com pesen!) i etapa prèvia. 22 km força plans però amb vent en contra.
A les cinc de la tarda ja érem a Villafranca ocupant la nostra llitera, a l'alberg Ave Fènix, una casa antiga força cuidada, custodiada per hippies de diferents nacionalitats. Té molt d'encant i l'ambient és fantàstic, com el preu, 5 euros la nit.
Dutxa i caminada pel poble, cervesa inclosa.
Sopar a 10 euros, molt bo, i mirant el 8 a 0 del Barça amb l'Osasuna. Espectacular!
Demà tenim etapa reina. Sabrem com estem de forces i sabrem el que caldrà patir els propers 4 dies.

Salut!

P.D. M'he adonat que el bloc, amb la Black, no és molt pràctic. Intentaré fer la crònica diària, però les piulades al Twiter, són molt més pràctiques, i penjar-hi fotos, també. Si voleu seguir-ho: @tonipalmes o #finsafisterra

divendres, 16 de setembre del 2011

Fins a Fisterra

Aquesta serà, o voldrà ser la petita crònica de la curta però intensa aventura que demà, dia 17 de setembre, comencem pare i fill, per resseguir la part final d'un Camí que l'home ha fet des de temps immemorials: el Camí cap al final del mon, el Camí que segueix per terra el rastre de la Via Lactea, fins arribar a Fisterra, la fi del mon conegut aleshores.
El repte passa per arribar fins a Fisterra desprès de fer 350 km amb bicicleta.
Sortirem des de Ponferrada demà, i farem l'etapa prèvia de 25 km que ens portara a Villafranca del Bierzo.
Mentrestant, intentarem explicar-ho en aquest bloc, això si me'n surto, per que en aquesta entrada no aconsegueixo escriure ni un accent i les majúscules ara es posen ara no.
En fi, coses de fer-ho des del mòbil, suposo. Ara no vull perdre mes temps. demà matinem molt i ens esperem mes de 800 km en cotxe i l'etapa prèvia, així que me'n vaig al llit a intentar dormir.

Salut a tots!

P.D. He vist que amb el corrector que té l'editor del blogger aconsegueixo corregir algún accent, però no les majúscules.