Ens llevem a dos quarts de vuit, segons el previst, però no sortim fins a les nou!
Massa temps endreçant les motxilles i massa temps per posar-les a la bici. Falta pràctica encara!
Fa fresca, però anem bé.
A partir del kilòmetres 13 comencem a pujar. A estones, tenim vent en contra.
El paisatge fa goig, frondós, verd i amb vaques escampades per arreu, indiferents al nostre pas silenciós.
Les rampes es succeeixen, cada cop més violentament, i el paisatge perd la frondositat, però no pas el verd.
La carretera puja i puja. Les rampes són llargues i dretes. Són dures, molt dures, però les cames em responen. El ritme és constant però avui em sento millor que mai, tot el contrari que el meu pare, que pateix un d'aquells dies que el cos no segueix la voluntat del cap. Malgrat tot, com a gran ciclista, es posa a roda i puja. Cada metre que guanyem a la muntanya, el temps empitjora. A 4 km del Pedrafita (1.100 m) el temps ja és de gossos. Fa fred, molt fred, i comença a pluvisquejar. La boira, ens espera a pocs metres, i ens hi endinsem.
Tinc fred a les cames, però més fred a la cara, els braços i al cos.
Malgrat tot, seguim pujant aquest coll que no concedeix cap descans.
Finalment el coronem i ens aturem.
Estem glaçats. Remanem per les motxilles en va, anem amb roba d'estiu i no trobem res que aturi el fred. Estem a 7 graus i plou. Els mallots són molls i sols portem capelines impossibles de posar si hem de pedalar.
Decidim seguir pujant fins el O'Cebreiro (1.330 mt) amb l'esperança de que el temps millori.
Però no millora, empitjora.
Aconseguim coronar el cim, morts de fred, amb l'esperança de començar el llarg descens i trobar bon temps.
Comença una perillosa baixada, amb el ferm molt relliscós per l'aigua, però al passar de 20 km/h el fred s'intensifica (6/7 graus) fins fer-se insuportable.
Les motxilles pesen molt i fan del descens una bogeria.
Ara ja plou intensament i ens aturem a un minúscul poblet anomenat Hospital de (no ho recordo...)
És en aquesta aturada que ho veig clar.
Vam dir a la família que no arriscaríem, i seguir ara l'etapa, ho és.
Prenc la decisió que el meu pare no prendrà. Aquesta decisió em toca a mi. I la prenc.
Prou.
No té sentit fer el descens, i aquí no ens podem quedar. Per tant, truco a un taxi per a que ens reculli i ens torni a Ponferrada, on tenim el cotxe. El tenim suficientment a prop per fer-nos enrere, refer les rutes, i fer el Camí, ni que sigui d'una manera diferent a la planejada.
A les 16 hores som el cotxe.
Al meu pare avui no li acompanyava el físic, però s'ha forçat massa i demà tocarà repòs.
El pla fina a Fisterra era molt apretat i aquest contratemps fa impossible arribar-hi.
Aleshores se'm acut una alternativa per aconseguir almenys arribar a Santiago i anar també a Fisterra, i poder veure la posta de sol.
Agafem el cotxe i fem els 350 km que ens hi separen. Farem nit allà, i dilluns descansarem de bicicleta i anirem en cotxe per poder fer els darrers 100 km de Camí fins a Santiago entre dimarts i dimecres.
No és el que volíem d'inici, però és una alternativa prou vàlida, donades les circumstàncies.
En menys de 3 hores arribem a Fisterra, encara amb el fred al cos, però força més refets.
El paisatge que ens hi porta és espectacular i l'arribada, ens deixa amb poques paraules per impressionant. La terra, arrugada i rocosa, arriba amb tota la seva bellesa per enfonsar-se en un oceà immens. Realment, com es va pensar durant milers d'anys, això sembla el fina de la terra, realment això és el Finisterre.
Gaudim durant més d'una hora de l'escenari, mentre el sol, a la velocitat en que es mou un globus, va descendint a la recerca d'allà on tot s'acaba, d'aquell horitzó que marca l-immensitat del mar.
Fem fotos i gaudim del màgic moment.
Els camins són un mestratge, i avui, a nosaltres, ens ha regalat unes lliçons.
La primera és que no es pot subestimar res, ni el clima.
Que a vegades, cal tenir un punt de lucidesa, i que a vegades cal renunciar, cal fer un pas enrere per aconseguir uns objectius.
La darrera és que res és fàcil i sempre s'ha d'estar preparat per a tot.
Res s'ha acabat, sols ha canviat la manera d'aconseguir el que volíem.
Demà tornarem a cercar el punt de partida per tornar a provar d'arribar a l'objectiu.
La jornada ha estat complerta. Hem aconseguit pujar als dos cims de l'etapa reina, i no em aconseguit el que a l'inici semblava senzill, baixar.
En canvi, ha succeït el que mai haguéssim dit que passaria el mateix dia: hem gaudit de la màgica i mística posta de sol al final del mon.
És el Camí, és la vida, és el nostre aprenentatge.
Demà, més.
Salut!
